Tastingpedia

ALLIOLI

L'allioli és una salsa espessa i de color groguenc (o verdenc, depen de l'oli d'oliva utilitzat) que es fa picant i emulsionant alls amb sal i oli d'oliva en un morter. És una salsa típica del mediterrani occidental, on es troba a Andalusia - Ajoaceite - a Aragó - Ajolio - a Itàlia(especialment Sicília) - Aioli - a Occitània (especialment Provença, la costa del Llenguadoc i les Vallades Occitanes) - Alhòli o Aïoli - i als Països Catalans (tant al País Valencià com a Catalunya i les Illes Balears). Avui en dia, però, és una salsa internacionalment coneguda i per tant es pot trobar en molts llocs on al passat no era habitual.

El seu origen no és clar, però els romans i egipcis preparaven salses similars. És evident que hauria tingut un origen mediterrani, atès que aquesta salsa és habitual i tradicional a gran part del Mediterrani occidental i que a l'oriental també hi ha hagut des de sempre salses amb oli d'oliva i all.

Se n’acostuma a menjar amb carns a la brasa o patates al caliu o bullides. A Catalunya és típic pendre'n amb mongetes amb botifarra, conill a la brasa, peixos, patates al caliu, pa torrat (en especial a les costellades), etc. També és habitual, igual que al País Valencià, menjar-ne amb tot tipus d'arrossos o paelles, especialment els de base de peix, com ara la fideuà o l'arròs a banda. En canvi a Mallorca és comú que acompanyi els cargols cuinats.

BOTIFARRA D'OU

La botifarra d’ou es prepara de manera semblant a la botifarra blanca, per tant, això vol dir que està elaborada amb carn de porc magre, a diferència de la botifarra negra que s’elabora amb carn més grassa i sang.
Aquest embotit data del segle XVII, segons sembla originari de Barcelona i relacionat amb la festa de Carnaval. En un principi era un embotit que s’elaborava únicament per a menjar-se el dijous llarder o dijous gras i els dies previs a la Quaresma, per tant només es trobava en aquesta època. Darrerament aquest producte és tan apreciat que es comercialitza i consumeix durant tot l’any, tot i que fora de la temporada de Carnaval pot resultar més complicat trobar-la a les botigues habituals.

CALÇOTS

Segons algunes notícies, el calçot va ser descobert per un solitari pagès vallenc de finals del segle XIX conegut amb el nom de Xat de Benaiges i no és altra cosa que cadascun dels grills de les cebes blanques conreats especialment per a ésser cuits a la flama.

El procès de conreu del calçot comença quan, als darrers mesos de l'any, es sembra la llavor de la ceba blanca. Quan la ceba ha germinat i ha crescut, s'arrenca i, després de guardar-la una temporada, es torna a plantar una altra vegada de forma que només quedi mig colgada. A mesura que creix la planta, cal anar-la calçant, és a dir, rodejant-la de terra. Els calçots es cullen preferentment entre els mesos de novembre i abril.

A partir de les primeres dècades del segle XX la calçotada es convertí en una menjada habitual de moltes famílies vallenques durant els dies festius. Les arrels del gran impuls experimentat per la calçotada arreu del país podem datar-les a mitjan de segle, quan la Penya Artística de l'Olla feia les seves cèlebres calçotades i hi convidava personalitats del món artístic i cultural barceloní, les quals ajudaren a divulgar-les.

A partir dels anys seixanta, l'impuls d'alguns restauradors d'esperit emprenedor, la generalització del vehicle particular i algunes gestions empreses des de les instàncies municipals vallenques van permetre que desenes de milers de persones de tot el país visitessin cada any Valls per fer-hi la cada cop més popular calçotada.

CAVA

L'orígen del Cava es troba associat a l'esplendor de la viticultura catalana de mitjans del segle XIX. Els estudis de microbiologia de Louis Pasteur aplicats al vi van representar poder controlar la segona fermentació a l’ampolla, i el descobriment del tap de suro va fer que no es perdessin les bombolles que es produeixen en el vi. Així va néixer el mètode tradicional o champenoise.

Durant el segle XIX, diverses famílies de Sant Sadurní d'Anoia inicien la recerca d'aquesta nova tècnica d'elaboració i l’apliquen als conreus de la zona, fruit dels estudis i assajos que fan, vinculats al prestigiós Institut Agrícola Català de Sant Isidre. D’aquesta manera, neix el Cava, amb una identitat que li és pròpia i diferent de qualsevol altre vi escumós de qualitat.

El 1872, s'elaboren al municipi de Sant Sadurní d'Anoia les primeres ampolles de Cava seguint el mètode tradicional de segona fermentació a l’ampolla. S' inicia així l’elaboració i la vila es converteix en la capital neuràlgica del Cava.

CREMA CATALANA

Expliquen una divertida anècdota catalana, en la qual el bisbe de torn anava a veure unes monges famoses pel seu flam, i amb les presses les pobres monges no tenien el flam quallat quan va ser l’hora. La sor cuinera nerviosa decidí quallar-la amb midó, el bisbe acostumat al flam, que estava sempre fred, amb golafreria agafà una cullerada i se la ficà a la boca tal com anava, bo i calenta i exclamà, CREMA!!!!, vet aquí el seu nom.

Aquesta crema es molt típica a Catalunya, abans només es prenia per St. Josep, (d’aquí que també es digui crema de St. Josep) o els dies de festa grossa, però ara el seu consum està molt més estès, en la versió tradicional en comptes de farina de blat de moro es fa amb midó, es serveix en cassoletes de fang i es sol cremar amb una mica de sucre, que l’hi dóna un cruixent molt agradable.

LLANGONISSA DE VIC

Les primeres referències escrites sobre la Llonganissa de Vic daten de l’any 1456. Antigament aquest producte s’elaborava a les masies ubicades a la Plana de Vic com un mètode de conservació de les carns, tot aprofitant les particulars característiques climàtiques de la zona. Per tal de protegir aquest producte ancestral els seus elaboradors sempre hem mirat de preservar-ne el nom, la qualitat i la manera de fer tradicional.

NEULES

Les neules són uns dolços tradicionals, elaborats amb ou, sucre, vainilla (artificial), aigua o llet, farina i mantega, dels que en tenim les primeres referències a principis del segle XIII. Segons els estudiosos del tema, es creu que al principi eren planes, no massa regulars i en alguns casos amb inscrits, generalment alguna pregària, o emblemes, ja podien ser d’abadies o d’algun noble o feudal.
Es creu que foren inventades en alguna abadia per monjos/ges, que era on hi havia en aquella època les matèries primeres més abundants i d’on han sortit bona part de dolços i preparacions dolces tradicionals. Coneixedors de nombroses receptes i elaboracions culinàries, entre altres també coneguts beuratges a base de cereals.
Diuen que l’origen fou l’enrotllament de les hosties consagrades, ja que eren molt grans (uns 15cm de diàmetre) per a poder consumir-les millor, però no acaba d’estar clar, ja que l’hostia clerical dista força de les neules, ni tant sols la versió 2.0. s’hi acosta. El que si sabem del cert és que la tradició de sucar-les en algún tipus de licor (vins rancis, vins condimentats, moscatells,etc…) ja ve dels temps de Jaume I.

OLIVADA

L'olivada és una pasta per untar feta a base d'olives, en principi negres, trinxades amb oli d'oliva, sal i si es vol alguna espècia. S'utilitza per a untar en llesques de pa o de vegades per a afegir-la per exemple, a l'oli d'una amanida. Es poden usar olives arbequines, empeldre, argullol, etc

RATAFIA

Diuen que la ratafia és el licor al qual millor escau la barretina. I diuen que va ser batejada pels bisbes de Vic, Barcelona i Tarragona, que s´havien reunit per signar un important document, i en acabades les discussions, ho van celebrar amb una fartanera. A la fi van demanar al taverner un licoret per païr i l´home, que altra cosa no tenia, els va dur una ampolla de ratafia que tenia guardada a la panxa del rebost. Allò els va agradar. "La feia la padrina! els va dir l´home, "amb nous tendres i herbes oloroses, de quaranta menes". En demanar els bisbes quin nom tenia, els va contestar que era beguda casolana, i que mai no li havien posat nom. Els bisbes van voler que es digués "rata fiat", expressió llatina que vol dir: "queda firmat". Això diu la llegenda, però la història conta que la ratafia va ser portada d´Amèrica per indians francesos i introduïda a casa nostra per pagesos catalans que anaven al Rosselló a veremar.
(L´Almanac del Cordill, 2006)

SALSA ROMESCO

És possible que el romesco s'originés al barri mariner del Serrallo, a Tarragona. Es tracta d'una salsa popular, sense dubte posterior a l'arribada generalitzada de productes americans (tomàquet i pebrot) a les llars catalanes, cosa que va començar a ocórrer cap el segle XVIII.
La base es compon d'ametlles i avellanes, tomàquet escalivat, sal, all escalivat i cru, oli, vinagre i bitxo. Sovint s'hi afegeixen nyores (una mena de pebrot que es conserven secs i que prèviament s'han de posar a estovar) i pa fregit (una llesqueta) perquè tingui més cos. Segons sigui per a peix o cargols s'hi afegeixen unes fulles de menta o fonoll, per aromatitzar. Cada família però, té el seu "secret" en quant a la forma de preparació i els ingredients d'aquesta salsa.
És una salsa que té un punt de picantor i sol acompanyar plats de peix, carn o vegetals, com ara calçots, tot i que una salsa semblant, anomenada popularment salvitxada, es fa servir també amb aquests últims.

TORRÓ D'AGRAMUNT

La tradició torronera del municipi d'Agramunt apareix documentada per primera vegada l'any 1741, a través d'unes cartes de les famílies nobles de la població. El Torró d'Agramunt adquireix un gran reconeixement durant els segles XIX i XX. Això és degut, en gran part, al fet que els artesans del torró visitaven les fires i mercats d'altres poblacions.

Més tard, l'ofici va patir les mancances de la guerra civil i durant anys es va paralitzar la producció per problemes amb el proveïment de matèries primeres com l'avellana. Després d'aquesta època, només algunes famílies van continuar amb la tradició fins avui dia.